En aprofundir en les bases d'aquesta cuina, crida l'atenció la singularitat del rebost de la qual es proveeix. Productes d'enorme qualitat, protegits o no amb denominacions d'origen o indicacions geogràfiques específiques, que constitueixen un patrimoni de primera línia.
Repertori d'aliments naturals de producció restringida que es vinculen a racons concrets del territori, i en l'obtenció del qual té una incidència determinant la mà de l'home que els extrau de la mar o els cultiva en la terra. Aliments de rang artesà, fruit de la pesca litoral o d'una agricultura sostenible respectuosa amb el medi ambient que, en un gran nombre de casos, es troben vinculats als topònims i referències geogràfiques de cada lloc de procedència.
Ací estan per a ratificar-ho les carxofes de Benicarló, el raïm embossat del Vinalopó, els nispros de Callosa, les cireres de la muntanya d'Alacant, els olis d'oliva de la Serra d'Espadán, les nyores o pimentons de bola de Guardamar, les tòfones negres del Maestrazgo de Castelló, la mel de la Marina Alta, les gambes de Dénia, els eriçons de la costa alacantina, els llagostins de Vinaròs, els dàtils d'Elx, el formatge de La Nucia i les taronges i llimes de tantes hortes, que configuren una breu anotació del selecte repertori de productes típics de la regió valenciana.
Això sense citar eixos aliments d'elaboració industrial, inclosos el torró de Xixona i el xocolate de la Vila Joiosa, que tanta transcendència posseeixen en la gastronomia valenciana i espanyola, als quals se sumen els de caràcter assilvestrat -caça de pèl, ànecs (coll-verds) d'albuferes i marjals, pollastres de corral o caragols, imprescindibles en tants plats de la terra.
Just ara, en les albors del segle XXI, quan el fenomen de la globalització i l'allau de matèries primeres foranes comença a plantejar seriosos problemes d'identitat a les cuines regionals europees, posseir un tresor gastronòmic semblant constitueix un luxe de valor incalculable.